La primera aventura interessant del 2010 a Tokyo va venir precedida per unes doloroses angines i 48 hores de febre a uns 39 graus... havia enganxat el virus del tio que tenia al costat tossint tota l'estona en el vol de Helsinky a Tokyo de feia 4 dies...
Dissabte al matí doncs, ja duia dos dies de descans, tancat a casa, menjant i hidratant-me i semblava que la cosa no baixava...
Així doncs vaig trucar al servei d'assistència internacional de la meva assegurança i em van assegurar entre disculpes que no podien fer res per mi a Tokyo ja que era dissabte i el seu corresponsal a Australia (es veu que només hi ha un tio que gestiona Asia i Oceania) no estava localitzable. Per tant calia emprar l'última carta que tenia sobre la taula. Vaig anar a preguntar al vigilant de torn de la residencia (que no parla ni UNA paraula d'anglès) on podia trobar un metge o que m'indiqués l'hospital més proper.
En aquell punt, el meu llibret de "japonés básico para el viajante" em va salvar la vida... ja us podeu imaginar a mi, tot retenint la suor febril buscant paraula a paraula per explicar-li els simptomes al pobre home i ell em digués a quin tipus de metge podia anar.
La veritat es que es va mostrar molt amable i després de lliurar-me un llistat i un mapa amb tots els metges/hospitals/clíniques propers es va dedicar a trucar als llocs per saber si aquell dissabte al matí estaven oberts.
La sort va voler que faltessin 20 minuts perquè el metge (metgessa en aquest cas) més proper tanqués l'horari de consulta i m'hi vaig poder acostar.
Aparco la bici, em trec les bambes, m'encaixo unes sabatilles per a visites i vaig a la finestreta altre cop amb el llibret miraculós. En el moment que la recepcionista va entendre els simptomes em va donar una mascareta, em va demanar la tarjeta de la seguretat social japonesa i em va fer seure. No em podia treure de sobre les curioses mirades de les tres senyores que hi havia esperant a la saleta. Per sort, la metgessa no va trigar ni 5 minuts a pronuncia (com va poder) el meu nom i vaig passar a una sala més petita interior. Hi havia butaques, llibres i tot de caixes d'istruments de medicina.
La metgessa sabia dir coses en anglès!! em vaig sentir salvat... li vaig poder explicar el que em passava entre paraules i gestos i el primer que va fer va ser comprovar que no tenia grip a.
Al cap de 8 minuts el resultat negatiu de la prova ens deixava als dos més tranquils... i em va confirmar que es tractava d'una infecció normal i corrent.
Vaig entendre que s'havia acabat la visita quan em va senyalar la porta i em a somriure. A la sortida, la recepcionista em donava les pastilles que m'havia de pendre i em mostrava la factura.
La factura
A més, em va donar un sobre de paper on hi havia ben retallats els blísters amb la quantitat exacte necessària de cada tipus de medicament per al tractament. Posterioment, vaig saber que es tractava d'un antitèrmic un un antibiòtic de tercera generació dels que no es troben a Espanya, però a priori, a mi em van semblar unes pastilletes ridículament petites...
Al cap de 3 dels 5 dies de tractament, em trobava perfectament i tot li devia a l'eficient sistema sanitari japonès, a les pastilletes miraculoses, al vigilant de la residència i al meu llibret de conversa bàsica.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada