Estada de 5 dies a Kyoto de dissabte a dimecres amb la Núria i l'Òscar a lo mochilero dormint en un Youth Hostel molt a prop del centre neuràlgic del barri amb més activitat nocturna.
Tot va començar i acabar amb una passejada en
Shinkansen (tren bala)
Tot i que el temps no ens va acompanyar gaire i més si pensem que vam ser prou valents (o temeraris) com per llogar unes bicicletes per moure'ns per la ciutat, vam aconseguir veure tot el que ens havíem plantejat i disfrutar de l'ambient de tranquilitat i tradició incomparable de Kyoto.
Torre de Kyoto, emblema del barri modern al voltant de l'estació principal
Detalls dels carrers al voltant de l'hostal, al barri de
Gion
Entrada al Yasaka-jinja
Altres temples a la ciutat (no recordo els noms... :( )
A part de les fotos, que intenten ser un reflex del que vam poder contemplar durant els dies que hi vam ser, hi ha quatre curiositats que m'agradaria no es perdessin en l'oblit:
1- El servei del tren bala és increible (el pagues eh...). A més de reduir la durada del trajecte de les 8 hores que trigues en tren normal o en autobús, a dues còmodes hores; els empleats a bord són la cosa mñes educada i servicial que he vist mai... Tots i cadascun dels treballadors que entraven al vagó (ja fossin el revisor o la dona que intenta vendre begudes i snacks) demanaven perdó i feien reverència només obrir la porta del vagó per si ens molestaven i al sortir, tornàven a fer la reverència i donàven les gràcies tot sortint d'esquena per mantenir sempre la cara al client... Increible...
2- Després d'estar a Fushimi-Inari i vèncer la pluja, el fred i el pendent amunt amb la bicicleta, no trobàvem
Sanjusangen-do, es feia fosc i ja havíem donat una volta per on semblava que el mapa indicava la porta d'entrada i només feiem que endinsar-nos en un barri cada vegada més fosc i solitari, més de poble. Ens vam aturar per preguntar a una de les poques botigues que encara restava oberta. M'acosto a una senyora d'uns 50 anys, clienta de la botiga de fruites i verdures, li demano pel lloc que buscàvem i ella em contesta que m'ha entès i que si us plau m'esperi un moment. De seguida comenta alguna cosa a la dependenta de la botiga, una senyora molt baixeta, geperuda d'uns 70 i escatx anys, la senyora es posa a buscar una cosa en un calaix de l'establiment. Quan ho troba li dóna a la clienta i aquesta me l'ensenya a mi. era un paper plastificat amb les instruccions manuscrites en anglès i lletra gran i clara per arribar al lloc on volíem anar... Se'm va escapar un somriure perque jo ja m'estava preparant per la metralleta d'indicacions que em pensava em donarien de viva veu. en japonès kyotenc.. What a relief!! Impressionant...
3- Ens vam trobar un senyor japonès que sabia parlar català!! Al mercat de
Nishiki un empleat d'una botiga de fruits secs va veure la cinta amb els colors de la senyera que la Núria sempre porta a la seva motxilla i tot senyalant-la em va dir a mi: CATALUNYA... i jo vaig flipar.... SI!! I el tio comença a parlar un molt més que correcte català... es veu que havia passat dos anys a Barcelona i que va fer amics que ara viuen a Girona i aprofita els 10 dies de vacances que té a l'any per travessar el món i visitar-los... Surrealista...
4- Tot i que Kyoto té un nom per a cada carrer (a diferencia de Tokyo) i la seva estructura urbana és completament quadriculada (tipus eixample), no hi ha gaires (per no dir cap) cartells d'informació turística. Aquest fet, t'ajuda a haver-te d'espavilar i li dóna un toc molt més rural a la ciutat... En aquest sentit, tot anant a buscar la villa imperial de Shugaku-in, ja a les afores de la ciutat, vam haver de preguntar el camí a una campesina que estava rentant la verdura que havia acabat de recollir del seu hort... A la gatzoneta, aprofitant l'aigua d'una font al marge d'un camí, treia la terra de les seves pastanagues. Les seves indicacions ens van servir per arribar al lloc perfectament. Autèntic...
